Les actuals autoritats de Barcelona han decidit prescindir del pessebre, en qualsevol de les seves múltiples expressions, a la plaça de Sant Jaume. Aquesta és una instrucció socialista, en el sentit més ampli, per a molts dels municipis on governen.

No hi ha cap dubte que Nadal és temps de llums, de regals i d’àpats. També ho és de pessebres, cavalcades i nadales. Però sobre aquests darrers aspectes sembla que se’n pugui prescindir a criteri d’una mesquina elit dita progressista que actua en nom del poble, la gent o els treballadors.

És inaudit que calgui justificar el valor del pessebre, les cavalcades o les nadales. I si hem de ser coherents, caldria dir que no s’ha de fer. És inqüestionable. És necessari. I és preceptiu. I no podem esperar res dels que imposen el seu relat consumista, desarrelat i sense raons al conjunt de la societat, com fan els socialistes (i en Collboni, n’és un clar exemple).

Per tant, no cal insistir en el valor de les tradicions, ni en si tenen o no connotacions religioses, o si provoquen més o menys a segons qui. És el que hem fet i no s’ha de dubtar. Una afirmació que se sustenta en una tradició secular es manté, s’adapta als nous temps i es continua fent, amb tota la normalitat.

La vida pública, en l’àmbit social, cultural o nacional, no és un conjunt de contractes on les contraprestacions s’han de justificar per poder cobrar o obtenir un determinat retorn. La vida pública s’edifica sobre la confiança mútua que garanteixen la preservació de les tradicions i la solidesa a una pertinença nacional. És la permanència d’una identitat cultural la que ens fa sentir contents, segurs i creatius.

Vet aquí, com arribem al cap del carrer! De fet, hi ha una voluntat agressiva per desposseir-nos als catalans dels nostres trets nacionals, la nostra identitat cultural. Els socialistes i els seus diferents socis (també alguns que no ho semblen) enfosquits per sòrdides promeses de benestar general i propostes igualitàries, escometen sense pietat programes de liquidació cultural, com passa ara amb el pessebre o han intentat amb altres iniciatives destructives (com no donar suport a un referèndum d’autodeterminació, per citar la més coneguda).

Això tot just comença. Fan desaparèixer el pessebre de l’espai públic. Un altre dia serà el format de la festa major i la dels seus barris. I pot acabar dient que la nostra llengua, el català, tampoc és imprescindible per a res, com amb veu baixa ja es va sentint.

L’afirmació cultural no necessita cap justificació. És la que és i ha de tenir plena presència pública, a l’espai públic i en la centralitat urbana. Els catalans hem de recuperar la gestió dels fets si volem viure amb normalitat. És el que tothom fa arreu d’Europa encara que no ens ho creiem. Ningú demana permís per viure la seva condició nacional. I el pessebre en forma part. No serem menys en això!

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Llorenç Prats, RACÓ CATALÀ

Reivindica que cal combatre les agressions lingüístiques i parlar català en tots els estaments de la societat

Un veí de Girona s’ha queixat públicament d’una agressió lingüística que, segons que explica, va rebre a la subdelegació d’Hisenda espanyola a la ciutat. En un vídeo, denuncia que una funcionària el va voler fer parlar en castellà de males maneres i amb prepotència, perquè ella no entenia el català, i que li va dir: “Aquí es parla espanyol”.

“Això és una agressió lingüística en tota regla contra els meus drets lingüístics com a ciutadà de Catalunya”, diu, i deixa clar que “aquestes humiliacions són intolerables i hem de rebel·lar-nos-hi”. És per això que, diu, ha tramitat queixes tant al Departament de Política Lingüística de la Generalitat com a la Regidoria de Llengua de l’Ajuntament de Girona. Fins i tot, diu que està disposat a portar el cas a instàncies internacionals, si cal. “De cap de les maneres podem permetre que aquestes actituds prepotents i de supremacisme lingüístic i imperialista per part de funcionaris de l’estat espanyol es normalitzin”, diu.

A banda, explica un altre cas similar, en aquesta ocasió obra d’un ciutadà particular: “A la mateixa ciutat de Girona, en un recinte firal, vaig patir l’agressió lingüística per part d’un ciutadà que hi treballava. De forma violenta, em va dir: ‘Parla’m en espanyol, que a Espanya es parla en espanyol’.” L’home denuncia que fa temps que es normalitzen les agressions lingüístiques, però que s’han de combatre. “Denunciar-ho públicament, tramitar les queixes i, amb el cap ben alt, utilitzar la nostra llengua en tots els estaments de la societat”, diu.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vilaweb

Vídeo sobre llengua catalana publicat a elnacional.cat i a X

DIGI (Digi Spain Telecom S.L.U.), proveïdor de serveis de telefonia mòbil i internet, emet per als seus clients les factures en català. Només cal demanar-ho a l’hora de contractar un servei.

És molt important que els catalans fem ús dels nostres drets i que demanem sempre que ens atenguin en català, ja que la situació de la llengua pròpia i oficial de Catalunya està en procés de desaparició.

Drets lingüístics dels consumidors i usuaris
Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en català en llur condició d’usuaris o consumidors de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes que estableixen les lleis.

Per segon any consecutiu, la campanya «Radars Lingüístics» ha detectat aquella retolació pública que no està correctament senyalitzada en català

Al llarg del passat estiu, Plataforma per la Llengua ha rebut més de cent queixes sobre retolació i cartelleria de catorze comarques catalanes

Aquesta campanya ha evidenciat, una vegada més, la situació de vulneració lingüística que pateix el català arreu del territori i situa Plataforma per la Llengua com una eina imprescindible per detectar les vulneracions de drets i la defensa del català

Aquest estiu, i per segon any consecutiu, Plataforma per la Llengua ha dut a terme la campanya de «Radars Lingüístics» dirigida a detectar possibles vulneracions en el paisatge lingüístic català, concretament pel que fa a la retolació pública (noms de carrers, poblacions, senyals de trànsit, etc.). Com a novetat, s’han inclòs els cartells que exclouen la llengua en aeroports, ports o estacions de tren. Les denúncies rebudes han estat tramitades al Departament de Territori de la Generalitat de Catalunya perquè en tingui coneixement i desplegui les mesures oportunes per resoldre-ho.

Gràcies a la col·laboració ciutadana, Plataforma per la Llengua ha rebut més d’un centenar de queixes, repartides entre 14 comarques catalanes. Una part d’aquestes denúncies no feien referència a la retolació pública, sinó que assenyalaven la cartelleria d’establiments i locals comercials, un dels altres grans dèficits del paisatge lingüístic català.

Pel que fa a l’objecte estricte de la campanya, la retolació pública, bona part de les denúncies corresponen a rètols de carreteres i autopistes que estan senyalitzades en altres llengües, com per exemple en l’encreuament de la N-340 amb la carretera TV2041, on hi ha un rètol amb el nom del municipi Roda de Berà en castellà.

Entre les queixes rebudes també n’hi ha de referents a errors ortogràfics o reclamacions històriques de noms de municipis. A més, el 21 % de les denúncies fan referència a estacions de tren, aeroports i ports de Catalunya.

Sense la col·laboració de la ciutadania no seria possible detectar tota la retolació pública que no està correctament senyalitzada. Per això, la campanya demanava a la ciutadania que denunciés a les xarxes socials ―o per correu electrònic― tots aquells rètols que no estiguessin correctament escrits en català. Per fer-ho, s’havia de publicar una fotografia amb l’etiqueta #RadarsLingüísitcs i indicar la localització exacta.

Darrerament, Plataforma per la Llengua ha percebut, a través del seu servei de queixes lingüístiques, un retrocés en la presència del català en la retolació pública de Catalunya. L’entitat recorda que les senyalitzacions que exclouen el català o el releguen a una posició d’inferioritat incompleixen la Llei 1/1998 de política lingüística.

La campanya Radars Lingüístics ha fet palesa, una vegada més, la situació de vulneració lingüística que pateix el català arreu del territori i situa Plataforma per la Llengua com una eina imprescindible per detectar les vulneracions de drets i la defensa del català.

El català és menystingut en la cartelleria comercial

Pel que fa a les denúncies que assenyalaven establiments i locals comercials, més del 74 % eren queixes sobre cartells, retolació i informació exposada al públic. Així doncs, l’entitat ha aprofitat totes aquestes denúncies per afegir-les a les que es van recollir durant la campanya «Radars Lingüístics» a centres comercials. Totes aquestes queixes i denúncies evidencien la necessitat d’accions que promocionin el català en el teixit comercial, com ara la campanya «Digues Bon Dia!» de Plataforma per la Llengua.

Font: Plataforma per la Llengua

La vice-batllessa de la ciutat i ex-consellera lamenta que membres del tribunal li retraguessin el seu dret de parlar en català

La vice-batllessa de Girona i ex-consellera d’Universitats Gemma Geis ha presentat una queixa al Síndic de Greuges per haver estat víctima d’una discriminació lingüística a la prova per consolidar la plaça de professora a la Universitat de Girona (UdG). Lamenta que membres del tribunal que l’avaluava li retraguessin el dret de parlar en català, i critiquessin que s’hagués de fer servir traducció simultània.

El cas, avançat el Nacional i confirmat per l’ACN, també va tenir una altra derivada. Alhora, Geis va demanar de recusar els membres del tribunal per manca d’imparcialitat i va sol·licitar mesures cautelars al jutjat, perquè considerava que el procés no complia els criteris de l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari (AQU).

El cas, que ara s’ha fet públic, es remunta a començament d’aquest curs. Va ser aleshores quan es van fer les proves –convocades al juliol– per estabilitzar la plaça de professora agregada de dret administratiu, que Geis ocupava com a interina. Feia temps que era professora de la UdG, i després d’haver-se agafat una excedència quan va ser nomenada consellera d’Universitats, havia reprès les classes amb la sortida de Junts per Catalunya del govern.

En aquestes proves, més de la meitat dels membres que formaven part del tribunal eren de fora de Catalunya. En concret, tres dels cinc –segons l’entorn de l’ex-consellera, no és habitual. Inicialment, pocs dies després de la convocatòria, Geis va presentar-hi recurs demanant que se’ls recusés per manca d’imparcialitat, arran de la relació acadèmica que tenien amb l’altre candidat que optava a la plaça.

A més, l’ex-consellera també va posar en relleu que les proves no complien els criteris de l’AQU. Entre més qüestions, quant als barems a l’hora d’atorgar les puntuacions i els mèrits –perquè l’havien perjudicada. La recusació no es va acceptar, però abans de les proves, va demanar mesures cautelars al jutjat i es va presentar a la convocatòria acompanyada del seu advocat.

Retrets dels examinadors
Geis havia demanat de fer les proves en català. Per això, la UdG va posar-li un servei de traducció simultània. Però el dia de l’avaluació, segons el Nacional, tant abans com després de la prova, Geis va haver d’escoltar-se retrets de dos dels examinadors.

L’única representant de la UdG al tribunal, una professora titular de dret administratiu i que també és membre de la Comissió Jurídica Assessora (CJA), li va recriminar manca d’ètica universitària, perquè la traducció havia costat uns quatre mil euros. A més, també va dir-li que la seva petició perquè fossin recusats era una manca de respecte.

Per una altra banda, un professor de la Universitat Complutense de Madrid, que també integrava el tribunal, va defensar que fos compost per membres de fora de Catalunya, perquè això demostrava “què és universitat” i va lamentar que, per fer l’avaluació, no s’hagués utilitzat un idioma comú, en referència al castellà.

La tensió que es va originar va fer que, per garantir el procés, la secretària general de la UdG també assistís a les proves. Geis, finalment, va aconseguir la plaça. Geis va presentar un escrit de queixa per la manera com s’havia desenvolupat tot el procés, que ha acabat amb l’obertura d’un expedient.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vilaweb

Un pare vol denunciar que el professor de natació de Cerdanyola no parla la llengua, però a la recepció tampoc l’entenen, tot i que el reglament municipal garanteix l’atenció en l’idioma

Nou cas de discriminació lingüística, en aquest cas en un edifici municipal de Cerdanyola del Vallès. El que primera era una queixa perquè un monitor infantil no sabia parlar en català a l’aula finalment s’ha convertit en un doble greuge, ja que la recepcionista que va rebre la denúncia tampoc parlava ni entenia la llengua.

El cas ocorregut al Poliesportiu Guiera l’ha denunciat un usuari a través d’X (antic Twitter) i n’ha ofert més detalls en declaracions a Nació. “Les meves files van demanar-li la monitora que se sentin més còmodes fent la classe de natació en català, i ella va respondre que no el parlava”. En aquell moment, el pare de les nenes va demanar explicacions a la recepció del recinte, on es va trobar amb la mateixa sorpresa que les seves filles.

La recepcionista va demanar-li que se li dirigís en castellà perquè no entenia el català, i finalment va haver de presentar-se una companya. Aquesta, que sí que parlava el català, va restar importància als dos casos i va dir que “no passava res”. “Em va sorprendre molt, perquè tota la documentació sempre l’envien en català”, assegura el denunciant en conversa amb aquest diari.

Dos antecedents de priorització del castellà
A la vegada, però, també explica que en dos casos anteriors ja ha viscut com es prioritza el castellà. Un altre monitor ja va començar les classes en aquest idioma fa dos anys, però en aquest cas sí que va accedir a passar-se al català quan se li va demanar. Una reunió d’aquest any també es va fer íntegrament en castellà amb l’excusa que “la gent no entén el català”, però finalment es va canviar després d’una nova queixa: les trobades es van fer en català amb un torn de preguntes en què era acceptat el castellà.

Cal tenir en compte que el fet que es tracti d’un edifici municipal fa que la discriminació lingüística sigui més rellevant. I és que tant la llei de política lingüística a Catalunya com el reglament d’usos lingüístics de Cerdanyola marquen que s’ha de garantir l’atenció en català als serveis públics. El reglament municipal del municipi vallesà és molt clar: “L’Ajuntament ha d’emprar el català per a les seves tasques i relacions”. Això, evidentment, inclou qualsevol servei municipal com, en aquest cas, un poliesportiu públic.

I ara, què?
El cas es va resoldre al poliesportiu amb “mala cara” de les recepcionistes, que van facilitar-li un full de reclamacions al denunciant. En el document, va remarcar que no és “una queixa personal, sinó institucional” i va demanar que tant el consistori municipal com l’empresa concessionària del poliesportiu garanteixin els drets lingüístics dels catalanoparlants. En paral·lel, l’home demana que s’apliqui un requisit lingüístic en la selecció del personal i que es facin cursos de català obligatoris per als treballadors que ho necessitin.

“Confio en una rectificació i que es garanteixi que tot el personal parli català com més aviat millor”, apunta el denunciant. Per ara, encara no ha rebut resposta per part de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. La resolució d’aquests casos sol tardar entre un i dos mesos de mitjana, tal com li han assegurat des de Plataforma per la Llengua.

Font (CC BY-NC-ND): Nació

Com a consumidors tenim un seguit de drets bàsics reconeguts en la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, entre els quals també hi ha els drets lingüístics.

En les nostres relacions de consum tenim dret a expressar-nos oralment i per escrit en català.

D’acord amb el que preveu el Codi de consum, les empreses i els establiments comercials tenen l’obligació d’oferir com a mínim en català:

• Tota la informació comercial i les invitacions de compra, com per exemple la carta d’un restaurant, els fullets publicitaris, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit o les factures.
• Les senyalitzacions i els cartells d’informació general de caràcter fix, per exemple, el cartell exterior visible des del carrer indicatiu de l’activitat comercial, el cartell de l’horari comercial, la retolació interior relativa a les ofertes o serveis en un establiment, els rètols interiors de les seccions dels establiments o de les botigues i, fins i tot, els lineals de les prestatgeries on s’exposen els productes per a la seva venda.
• L’etiquetatge dels productes no alimentaris, és a dir, les informacions i les advertències de seguretat, les instruccions de funcionament i totes aquelles dades que es considerin obligatòries, d’acord amb la normativa sectorial aplicable a cada cas.
• Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequat dels productes i els serveis, d’acord amb les seves característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
• Els contractes de subministraments com ara la llum, l’aigua, el gas o la telefonia; dels serveis financers o d’assegurances, etc.

La vulneració dels drets lingüístics establerts a la normativa pot tenir la consideració d’infracció administrativa, per tant, pot ser denunciada mitjançant el formulari web de l’Agència Catalana del Consum.

La discriminació lingüística, actualment també coneguda com a racisme lingüístic, és qualsevol forma d’odi materialitzada com a menyspreu, aversió, desatenció, represàlia o repressió contra una persona o col·lectiu i per raó de la seva llengua, sigui la materna o aquella adquirida en un territori o context determinats. És una definició que també s’aplica, especialment, contra aquelles llengües definides com a autòctones (equivalents a llengües pròpies), regionals, minoritàries o minoritzades i contra llurs parlants.

Tot i que històricament ha rebut menys atenció que altres formes de discriminació, el lingüístic és un tipus de bandejament prohibit per la legislació internacional i explícit en diversos articles del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966. Alhora, la llengua és habitualment un dels indicadors més significatius de les discriminacions per raó d’origen i d’ètnia —també prohibides pel dret internacional i per la Declaració Universal dels Drets Humans.

« En els Estats on existeixen minories ètniques, religioses o lingüístiques no es pot negar a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els pertoca en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i a practicar la seva pròpia religió i a fer ús del propi idioma. » (Article 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics)

La discriminació lingüística ha estat contínua al llarg de la història. Tanmateix, durant el segle xxi s’ha inclòs com a part d’una crisi lingüística mundial que afecta bona part dels idiomes aborígens del món i que està estretament relacionada amb les llengües amenaçades i classificades en perill d’extinció. En aquest sentit, el català ha estat una de les llengües més àmpliament estudiades per la lingüística d’arreu del món com a idioma minoritzat pel racisme lingüístic (vinculat al concepte ètnic) al llarg de la història i fins a l’actualitat.

Convé no confondre el concepte de discriminació lingüística amb els termes «assetjament lingüístic» o «abús lingüístic». Aquests darrers fan referència a l’ús del llenguatge (oral o escrit) per a degradar personalment o proferir insults i en el context d’una jerarquia o asimetria de classe social, situació laboral, gènere o quant a extralimitacions i pressions sexuals. L’assetjament lingüístic, de fet, pren la seva existència de les definicions d’assetjament sexual.

Conseqüències sociolingüístiques
La discriminació d’una llengua, en cadascun dels seus nivells, desencadena situacions comunitàries àmpliament estudiades i documentades per la sociolingüística. Les conseqüències primerenques i més habituals de l’aversió i repressió contra una llengua són la seva estereotipació, la pèrdua de prestigi i l’adopció d’una condició bilingüe forçada, atès que hi ha l’adopció d’unes connotacions negatives com a llengua marcada. Consegüentment, la discriminació esperona que els parlants limitin la seva parla entorn de la llar o als espais no públics, una submissió que es coneix com a diglòssia. Les conductes discriminatòries cap a una comunitat de parlants sostingudes en el temps, endemés, poden afectar les cadenes de transmissió lingüística intergeneracional i perpetrar, a llarg termini, una substitució lingüística i fins i tot l’extinció de la seva llengua amb una reducció de la diversitat lingüística.

Quan la discriminació lingüística assoleix quotes extremes com la imposició d’una sola llengua majoritària allà on n’hi ha d’autòctones minoritàries, la prohibició explícita en àmbits educatius i de serveis bàsics, la repressió política i policial, els càstigs físics (com la vergonha) o és part d’una planificació lingüística concreta per tal de residualitzar-la o eliminar-la, es parla de genocidi lingüístic. Atès que és la destrucció parcial del costumari i de l’ideari comunicatiu d’una societat, les discriminacions per llengua que conformen un genocidi lingüístic són englobades com a etnocidi. Un cop desposseïda del seus drets comunicatius i d’aprenentatge, el bandejament absolut de la llengua d’aquesta societat esdevé un mecanisme que ha sostingut històricament els valors simbòlics del colonialisme i ha propiciat desigualtats com una mà d’obra barata i dòcil durant llargs períodes.

Contràriament, molts territoris i nacions han endegat, al llarg de la història, polítiques d’acció i de reversió contra la discriminació lingüística. Unides a la consciència col·lectiva per a la protecció de la diversitat lingüística i l’assumpció que totes les llengües són capaces de rearmar-se amb autenticitat i caràcter de rigor, permeten d’afaiçonar estratègies pro-drets humans del que es coneix com a revitalització lingüística, que quan s’aplica a esferes socials, acadèmiques, educatives concretes rep el nom de normalització lingüística.

Tipologia i casuística
Entre els diversos subtipus de discriminació lingüística, un dels més importants és la glotofòbia, a través de la qual s’estableix un perfil lingüístic i estereotipat d’un individu per motiu dels seus trets idiomàtics (l’accent, la variant dialectal o els usos lèxics). Diversos autors han estudiat considerablement que molts dels tipus de discriminació lingüística glotofòbica estan molt vinculats al bilingüisme; s’empeny als parlants amb el perfil lingüístic de la llengua marcada a un estrat social més baix, menys honorífic i amb menys expectatives d’ascens social.

Històricament, el bandejament de comunitats per raó del seu idioma ha estat una característica intrínseca tant del colonialisme com també del postcolonialisme. L’estratificació lingüística d’un grup social oprimit, colonitzat o esclavitzat amb una llengua nadiua, però que es veu forçat a haver de parlar la llengua dominant que li és aliena (la del seu repressor) constitueix els anomenats pidgins. Aquest tipus de dialecte obligat no és per defecte cap llengua materna, sinó la de la primera generació discriminada. Un cop aquests trets sintàctics, lèxics i fonètics es transmeten generacionalment, es parla de llengua criolla. Nogensmenys, els parlants nadius criolls també veuen perpetuada la mateixa discriminació, puix que la llengua que parlen ja té connotacions negatives i d’inferioritat social.

En l’àmbit europeu, la manca de serveis públics en la llengua autòctona i minoritzada d’un territori provoca creixents situacions de disparitat, tant en el tractament sociopolític de l’idioma en qüestió, com també en una pèrdua progressiva de conscienciació sobre l’impacte que suposa la desprotecció de drets dels seus parlants. La no implementació del seu ús contravé la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i, per tant, també constitueix un tipus ben parametritzat de discriminació lingüística.

Font (CC BY-SA 4.0): Viquipèdia

L’entitat recorda que, segons el codi de consum de Catalunya, els consumidors tenen dret de ser atesos en català

Nou cas de discriminació lingüística. La Plataforma per la Llengua ha denunciat que Toyota es va negar a atendre un client en català, fet que vulnera els drets dels consumidors a Catalunya. L’empresa ho justifica en un correu, en què diu que són una companyia d’àmbit multinacional i que els idiomes oficials que utilitza són el castellà i l’anglès.

La Plataforma per la Llengua recorda que, segons el codi de consum de Catalunya, els consumidors tenen dret de ser atesos en català. A més, segons la llei de política lingüística, les empreses i els establiments que desenvolupen la seva activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya. Per tant, Toyota té l’obligació d’atendre en català els seus clients.

L’entitat recorda que qualsevol persona que es trobi en una situació de discriminació lingüística o de vulneració de drets es pot dirigir a la Plataforma per formalitzar la queixa.

Font: Plataforma per la Llengua