Benvolguts compatriotes, aquesta setmana he tornat al Principat de Catalunya i he tornat per comparèixer davant de milers de persones el dia de la investidura del president de la Generalitat. Volia entrar al parlament per a ser present a la sessió i poder exercir el meu dret a parlar i el meu dret a votar, però des de primera hora del matí va quedar clar que el Departament d’Interior havia organitzat un dispositiu policial per impedir-me no entrar al parlament, sinó intentar entrar al parc de la Ciutadella, per a impedir que jo pogués exercir els meus drets polítics, que són drets fonamentals.
En aquest context, intentar accedir a anar al parlament hauria representat una detenció segura i no tenir la més mínima possibilitat d’adreçar-me a la cambra, que era el meu objectiu. Hauria equivalgut a un lliurament voluntari perquè es fes efectiva la meva detenció.
Mai no he volgut entregar-me a una autoritat judicial que ni és competent per perseguir-nos, per perseguir-nos per defensar el dret a l’autodeterminació i haver organitzat el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre del 2017, ni –per altra banda– té cap interès a fer justícia, sinó que allò que la mou –allò que pretén– és fer política, cosa que en un estat de dret és inacceptable.
En adoptar aquesta actitud jo sé què arriscava, per això vaig intentar el que a tots ens semblava impossible i que en cas de fracassar –cosa per la qual jo estava preparat– hauria tingut uns costos enormes; és a dir, intentar l’extracció en un context de repressió i encerclament totals. Poder tornar a lloc segur primer i després a la meva residència belga, aquí a Waterloo, van passar a ser l’objectiu.
Calia i cal denunciar internacionalment un estat espanyol que no es comporta de manera democràtica quan permet que jutges del Tribunal Suprem es burlin de les lleis que aprova el seu parlament. Cal no acceptar dòcilment el que aquest estat et té preparat, per bé que s’ha d’estar mentalitzat en cas que se’n surtin, i arribat el cas, jo ho estava.
El que jo no podia imaginar tampoc, i crec que molta gent tampoc, és que en aquesta estratègia de rebel·lió judicial comptarien amb la col·laboració –que a vegades ha semblat entusiasta– d’un govern de Catalunya al que ja se li havia acabat el temps. La repressió desfermada, doncs, és ara mateix ferotge, i s’està acarnissant contra unes determinades persones, sobretot amb un desig de venjança propi d’altre temps i d’altres règims. Criminalitzar una manifestació no violenta, perseguir els responsables de l’acte de l’Arc de Triomf, com si fossin delinqüents, i menysprear els càrrecs electes, que de fet representen la voluntat popular –hi havia alcaldes, hi havia diputats de tots els partits– ho podríem esperar dels pitjors dies de la repressió del govern del PP, del govern de Mariano Rajoy, però no del nostre govern.
Ho vaig fer ahir, però avui ho vull reiterar. Tota la meva solidaritat amb els patriotes que estan sent injustament perseguits, amb les persones que vau rebre l’agressió policial, en els entorns del parc de la Ciutadella, quan estàveu exercint el vostre dret legítim a protestar, el vostre dret legítim a manifestar-vos. I, en aquest sentit, la lluita per la independència no es pot desvincular mai de la defensa, a ultrança dels drets fonamentals que ens emparen a tots, als independentistes i als no independentistes. Cap demòcrata no pot quedar indiferent del que continua passant, del que estan veient que passa i que de fet ja fa massa anys que dura.
Estimats amics, el procés d’independència s’acabarà amb la independència. És evident que s’ha acabat una determinada fase, una fase en la qual aquests darrers anys hem anat alineats rere una determinada manera de fer –d’un costat la societat civil, la societat civil organitzada, i de l’altre les forces polítiques de tot l’aspecte independentista.
Però no s’ha acabat el procés d’independència. Se’ns obre una etapa nova, una etapa en condicions diferents, davant de la qual els qui defensem la independència de Catalunya ens hem de comprometre a lluitar, cadascú amb el seu esforç, cadascú en el marc de les seves capacitats i, òbviament, circumstàncies, però sense renúncies.
Deixar-ho estar i acomodar-se pot ser l’opció d’alguns. I tenen tot el dret. És legítim. Però som molts els qui encara som aquí. I ara, aquests molts, ens toca ser-ne més. El nou paisatge polític sorgit de les eleccions i l’aliança tripartida que dona suport i que fa possible des d’avui el govern del president Illa no són les circumstàncies més favorables. Per bé que, indubtablement, són fruit de decisions legítimes. Però ens pertoca lluitar en aquest context.
I és en aquest context que no ens podem permetre el que sempre han perseguit els altres i és el de deixar-ho estar. Cal explicar les raons per les quals volem la independència. Cal arribar a tots els racons del país, cadascú amb el seu llenguatge, amb la seva estratègia. Ho hem de fer per recordar els enormes i insostenibles costos de la dependència i com aquests costos afecten la vida quotidiana dels vuit milions de catalans. Explicar quin país podem tenir i no podrem mai tenir per culpa d’aquesta dependència. Quina societat volem construir de manera compartida, amb tothom i sense exclusions.
I ens cal teixir, des de la base, una doble cadena. Una cadena de solidaritat per un costat i una cadena de confiança que ens empeny a tots plegats. Sí, també ens calen audàcia i risc.
I cada vegada que sigui necessari ho hem de tenir en compte. Però sobretot ens cal que la societat catalana –la societat catalana favorable a la llibertat d’aquest país, més enllà de les legítimes expressions partidàries de cadascú– es reactivi, es comprometi, voti, s’organitzi, s’impliqui i que no es malbarati el capital polític acumulat tots aquests anys ni el coneixement adquirit que ens ha fet possible mantenir les legítimes accions ciutadanes, cosa que és tot allò que l’estat espanyol i els seus col·laboradors necessaris no voldrien de cap manera que passés. És evident que no voldrien que passés, tot això.
Finalment, us vull donar les gràcies a tots els que heu fet possible l’èxit d’una operació extremadament difícil. A tots els qui no heu defallit. I a tots els qui formareu part de la cadena de solidaritat per no deixar mai ningú enrere. Ens en sortirem no pas per les accions individuals d’algú. Ens en sortirem si som capaços d’encadenar desenes de milers d’accions individuals i col·lectivament que sàpiguen descol·locar l’estat espanyol, que sàpiguen eixamplar l’esquerra d’aquest mur que és un estat espanyol que no reconeix drets fonamentals. I hem demostrat que quan ens ho proposem en som capaços.
Només hi ha un objectiu final que dóna sentit a tot el que puguem fer i tot el que puguem patir, que és la llibertat. La llibertat individual i la llibertat del nostre país. Visca Catalunya lliure.
