Brave és un navegador que ofereix privadesa de sèrie extraordinària que no té cap altre navegador.

Brave és un navegador centrat en l’usuari, compromès a oferir-vos pàgines més netes, una càrrega més ràpida i menys distraccions a tots els llocs web. Fins i tot (i sobretot) YouTube. En contrast amb Firefox, on les pàgines encara es poden omplir d’anuncis, Brave és una alenada d’aire fresc. La diferència és evident.

• Anuncis invasius blocats
• Galetes blocades
• Petjada digital blocada (rastrejadors sense galetes)
• Protecció contra el programari maliciós i el phising
• Protecció contra el rastreig de redireccions
• Encaminament de xarxa anònim (mode Tor)
• Bloca anuncis de tercers
• Bloca els rastrejadors entre llocs
• Bloca les galetes de tercers
• Protegeix contra les empremtes dactilars
• Bloca els banners de consentiment de galetes (Molt important, útil i imprescindible)
• Suport global de control de privadesa
• Actualitzacions automàtiques a HTTPS
• Particionament de l’estat de la xarxa
• Filtra els paràmetres de consulta
• Bloca el seguiment de rebots

Diplomes EPC (European PSK Club) atorgats a EA3FHP.

The American Radio Relay League (ARRL) violates the rights of thousands of catalan radio amateurs who have signed the petition to include Catalonia in DXCC countries list. It is unacceptable that he does not respond to our petition. Dear President of the ARRL, Catalonia must be added in the DXCC countries/entities list. Today? Why not? Where is the problem?

Check out these examples:

• Scotland (UK) is a DXCC country but is not an official state.
• Balearic Islands (Spain) is a DXCC country but is not an official state.
• Canary Islands (Spain) is a DXCC country but is not an official state.
• England (UK) is a DXCC country but is not an official state.
• Wales (UK) is a DXCC country but is not an official state.
• Man (UK) is a DXCC country but is not an official state.
• Northern Ireland (UK) is a DXCC country but is not an official state.
• Kaliningrad is a DXCC country but is not an official state.
• Sovereign Military Order of Malta is a NGO with a call sign not authorized by the ITU, is a DXCC country, but is not an official state.

Many other territories of the world are included in the DXCC countries list, but are not official states.

And Catalonia? Why Catalonia is not a DXCC country? Therefore, if all these territories are DXCC countries, why not Catalonia? Seeing these examples, Catalonia (with own prefixes, EA3, EB3, EC3, ED3, EE3, EF3, EG3, EH3, AM3, AN3 & AO3) has the perfect conditions to become a DXCC country today.

Today, 2,210 signatures have been reached from the radio amateurs asking the American Radio Relay League (ARRL) to add Catalonia in the DXCC countries list. To achieve the goal, we must continue to increase the number of requests.

Those who haven’t signed can do it here: CataloniaNewCountryDXCC
For this reason, we include Catalonia in the DXCC countries/entities list.
Download ARRL DXCC LIST CURRENT ENTITIES. January 2024 Edition.

Carme Junyent recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l’administració hi té coses a dir i a fer · Això ho diu mentre ens explica amb què es troba ella en aquests darrers dies de la seva vida

S’ha mort Carme Junyent, la dona sàvia que no es va rendir mai

Carme Junyent va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida. Tal com ens va demanar, el publiquem després de la seva mort.

Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.

Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.

Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.

Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.

Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.

Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.

A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.

El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.

Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.

Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.

A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”

Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.”
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Carme Junyent, Vilaweb

Fotografia realitzada amb el telèfon mòbil Samsung Galaxy S24 Ultra amb la càmera macro.

Diplomes FT8 (FT8 Digital Mode Club) atorgats a EA3FHP.