Les actuals autoritats de Barcelona han decidit prescindir del pessebre, en qualsevol de les seves múltiples expressions, a la plaça de Sant Jaume. Aquesta és una instrucció socialista, en el sentit més ampli, per a molts dels municipis on governen.
No hi ha cap dubte que Nadal és temps de llums, de regals i d’àpats. També ho és de pessebres, cavalcades i nadales. Però sobre aquests darrers aspectes sembla que se’n pugui prescindir a criteri d’una mesquina elit dita progressista que actua en nom del poble, la gent o els treballadors.
És inaudit que calgui justificar el valor del pessebre, les cavalcades o les nadales. I si hem de ser coherents, caldria dir que no s’ha de fer. És inqüestionable. És necessari. I és preceptiu. I no podem esperar res dels que imposen el seu relat consumista, desarrelat i sense raons al conjunt de la societat, com fan els socialistes (i en Collboni, n’és un clar exemple).
Per tant, no cal insistir en el valor de les tradicions, ni en si tenen o no connotacions religioses, o si provoquen més o menys a segons qui. És el que hem fet i no s’ha de dubtar. Una afirmació que se sustenta en una tradició secular es manté, s’adapta als nous temps i es continua fent, amb tota la normalitat.
La vida pública, en l’àmbit social, cultural o nacional, no és un conjunt de contractes on les contraprestacions s’han de justificar per poder cobrar o obtenir un determinat retorn. La vida pública s’edifica sobre la confiança mútua que garanteixen la preservació de les tradicions i la solidesa a una pertinença nacional. És la permanència d’una identitat cultural la que ens fa sentir contents, segurs i creatius.
Vet aquí, com arribem al cap del carrer! De fet, hi ha una voluntat agressiva per desposseir-nos als catalans dels nostres trets nacionals, la nostra identitat cultural. Els socialistes i els seus diferents socis (també alguns que no ho semblen) enfosquits per sòrdides promeses de benestar general i propostes igualitàries, escometen sense pietat programes de liquidació cultural, com passa ara amb el pessebre o han intentat amb altres iniciatives destructives (com no donar suport a un referèndum d’autodeterminació, per citar la més coneguda).
Això tot just comença. Fan desaparèixer el pessebre de l’espai públic. Un altre dia serà el format de la festa major i la dels seus barris. I pot acabar dient que la nostra llengua, el català, tampoc és imprescindible per a res, com amb veu baixa ja es va sentint.
L’afirmació cultural no necessita cap justificació. És la que és i ha de tenir plena presència pública, a l’espai públic i en la centralitat urbana. Els catalans hem de recuperar la gestió dels fets si volem viure amb normalitat. És el que tothom fa arreu d’Europa encara que no ens ho creiem. Ningú demana permís per viure la seva condició nacional. I el pessebre en forma part. No serem menys en això!
Font (CC BY-NC-ND 3.0): Llorenç Prats, RACÓ CATALÀ
EA3FHP 