La situació de discriminació del català creada pel nou algorisme de Google potser és conseqüència de la indolència en relació amb la llengua dels parlants, però és una amenaça monumental que cal denunciar i combatre.
Internet ha estat un cas d’èxit per a la llengua catalana, però avui aquest èxit es troba més amenaçat que mai. El darrer canvi de l’algorisme de Google, per exemple, invisibilitza la llengua catalana fins al punt que podria anul·lar totes les victòries aconseguides. I això passa quan l’aparició de ChatGPT anuncia una nova revolució en la xarxa que canviarà molt de pressa la nostra manera de relacionar-nos amb el món.
L’any 2017 Dinamarca va prendre una decisió que va causar molta sorpresa, però que avui podem veure que va ser un encert colossal: va nomenar un ambaixador davant les empreses tecnològiques. Concretament Casper Klynge va ser el primer ambaixador danès acreditat exclusivament davant Google, Amazon, Apple, Netflix i Facebook, amb l’encàrrec de vetllar pels interessos de Dinamarca i la cultura danesa dins les grans companyies que avui dominen el món.
El gest del govern danès va ser brillant, perquè demostrà haver entès que la globalització ja no és una cosa que ens ve de fora, sinó que la portem a la butxaca. Per aquesta raó Google, Amazon, Apple, Netflix, Facebook i tantes altres empreses ja no poden ser tractades simplement com unes companyies estrangeres amb interessos comercials i prou, sinó com una part essencial del món en què vivim, amb què cada estat, cada cultura, cada llengua ha de bregar per mantenir la pròpia sobirania. Els catalans sembla que encara no ho hem entès.
Al començament d’internet, la cultura catalana va ser de les més actives i va tenir un paper destacadíssim en tota mena d’iniciatives. Sempre recordem que la Viquipèdia en català va ser la segona del món, per exemple; o que el domini .cat va obrir la porta als dominis culturals i lingüístics, cosa que originà una autèntica revolució a la xarxa. Aquell activisme tan ampli i enèrgic fou recompensat amb l’atenció de les grans empreses a aquell conjunt d’internautes que es caracteritzaven per la tossuderia a l’hora d’explicar que eren catalans i que volien navegar, i fer-ho tot, en la seua llengua. I això va fer que, al final, la posició del català a internet fos privilegiada, molt superior a la de la majoria de llengües estatals del món.
Tanmateix, les coses van canviant, van empitjorant. I molt ràpidament. Dissortadament, aquella comunitat incipient dels anys noranta, molt militant, ara és tan sols una part dels catalanoparlants a la xarxa. I, en canvi, la majoria es comporta com al carrer: sense fer qüestió de la llengua. Així com la major part de catalanoparlants canvien a l’espanyol o al francès si els parlen en aquestes llengües, a la xarxa també naveguen en espanyol o en francès si el primer enllaç que els proposen és en aquestes llengües i el català cal anar-lo a cercar, ni que siga tan sols a la segona posició.
Però això té conseqüències greus en un negoci que es basa precisament a registrar i acumular dades de comportaments en proporcions estratosfèriques. I fa caure l’interès i la posició del català a la xarxa. Segurament, en bona part, perquè les màquines constaten que allò que a la primeria era vist com una comunitat vibrant i plena d’interès ara no és sinó un grup humà indolent a qui tant li fot la llengua que li posen al davant.
D’ençà del darrer canvi de l’algorisme de cerca de Google, la situació ha esdevingut gravíssima, al punt que podem dir per primera vegada que el català ha passat a ser marginat a internet, d’una manera ben clara i ostensible. L’algorisme, per entendre’ns, és el programa que fa que Google prioritze una cosa sobre una altra i ensenye als usuaris una cosa o una altra. I la darrera versió clarament amaga el català i prioritza l’espanyol. La posició oficial de l’empresa és que ells volen ensenyar els continguts en la llengua dels usuaris, siga quina siga, i tan pròxims com siga possible. I ho han afirmat als qui, com Xavier Dengra, Jordi Puigneró, Marta Rojals, Albert Cuesta o Softcatalà, van aixecar la veu a final de desembre, els primers, arran de l’escandalós retrocés de la presència del català en tots els productes de Google. Però la realitat és que van passant els dies i les setmanes i no es resol res. No hi veiem cap canvi.
No hi ha, això cal tenir-ho clar, cap intenció política en aquest comportament de Google. Però és que és molt pitjor que això. Encara no sabem ben bé per què passa, però en tot cas té a veure amb la manera com Google gestiona els idiomes. I una cosa que podem més que suposar és que, segurament a causa del comportament dels internautes catalans aquests darrers anys –un comportament despreocupat respecte de la llengua amb què naveguen–, a Google, ara mateix, la preservació del català com una llengua i una cultura independents no li sembla un gran valor. I abans sí que l’hi semblava i ho tenia molt en compte.
Propose, doncs, tres ensenyaments en relació amb aquest fet i tres reaccions necessàries.
El primer ensenyament és que Google i tot allò que se’n deriva són un laboratori –en petit i molt accelerat en el temps– de la realitat que ens envolta. I, per tant, si els catalanoparlants no ens plantem i abandonem immediatament aquesta pràctica de supeditar la llengua pròpia a les altres, el futur que ens espera és el que dibuixa l’algorisme de Google: el català serà una llengua prescindible i cada dia més arraconada. I això és inacceptable.
El segon ensenyament és que hem d’entendre i assumir que la globalització ja no és una cosa que ens arriba de l’estranger. La globalització és l’entorn on vivim i, en conseqüència, tot –la llengua també– s’hi ha d’adaptar. Cal un discurs nou sobre el català com a llengua global i cal plantar batalla en totes les eines globals per fer visible el català. Ara, per exemple, ChatGPT parla un bon català, però considera que és una llengua mitjana perquè no calcula, com totes les tecnologies havien fet fins ara, segons la població i la capacitat tecnològica, sinó segons si tens un estat propi o no –i el català no el vincula a Andorra, sinó a Espanya.
I el tercer és que els algorismes comencen a dominar les societats i això cal frenar-ho, o bé tots hi prendrem mal. No parle solament de l’algorisme de Google, sinó també dels de les xarxes socials. Cal, doncs, recuperar les relacions directes si volem garantir que els interessos comercials d’alguns o la tecnologia cega no interferesquen en els nostres desigs. L’altre dia, per exemple, vaig trobar algú que es pensava que VilaWeb havia desaparegut perquè, per alguna raó, Twitter ja no li pintava com abans aquest diari al seu timeline. I jo li vaig haver de recordar, desconcertat i molt sorprès, que no cal Twitter ni Google per a arribar a VilaWeb i que és tan fàcil com descarregar-ne l’aplicació o anar amb el navegador a vilaweb.cat. Fins a aquest extrem tan increïble s’imposa ja la lògica de les grans empreses a la gent.
I ara les tres reaccions necessàries.
La primera és que mantingueu el català, a la xarxa i a fora. Aquesta és la mare dels ous. Si Google, a diferència de fa uns quants mesos, us presenta la Viquipèdia en espanyol o en francès abans que la catalana, feu el petit gest d’anar a l’enllaç de la catalana, que apareix en segon lloc o a la columna de la dreta. No penseu que tant hi fa l’una com l’altra perquè no és així. I si Android us presenta les notícies en castellà dels diaris catalans, aneu directament a les webs corresponents i cerqueu les originals –i algun dia haurem de parlar d’aquesta aberració promoguda de fa anys, i pagada per la Generalitat!, que és la promoció de versions en espanyol dels diaris catalans, cosa que els converteix, de fet, per l’acció dels algorismes i les xarxes, en diaris llegits principalment en espanyol. Si no vaig errat, sols VilaWeb i el Punt Avui ens hem negat a participar-hi quan ens ho han proposat.
La segona és que exigim tots plegats una posició pública i sorollosa, i si pot ser unitària, a totes les institucions que es poden moure per pressionar Google i les altres empreses tecnològiques. I no parle tan sols del govern d’Andorra i els tres autonòmics, sinó d’ajuntaments com els de Barcelona, ciutat on Google té molts interessos. O d’institucions com el IEC o l’AVL, les universitats, la Ramon Llull, la Fundació .cat. O d’Òmnium i la Plataforma per la Llengua i la Bressola o Escola Valenciana, per exemple. Que tots ho escriguen en el mapa dels problemes que hem de suportar cada dia. Que ho facen visible. Que ho organitze qui vulga, però que convoquen una conferència de premsa conjunta exigint explicacions i solucions. Que s’entrevisten amb qui s’hagen d’entrevistar, com de segur que ha fet l’ambaixador danès de qui parlava abans i de qui tant hauríem d’aprendre. Ja ho sé que alguns han fet contactes, cadascú a la seua, però no n’hi ha prou. Manca clarament lideratge.
I la tercera recomanació és protestar, simplement protestar, com proposaria Manuel de Pedrolo. Es pot pensar, per exemple, en un plet judicial als Estats Units per discriminació. Però, mentrestant, tots podeu fer coses molt simples, com ara enviar correus o fer piulades. Simplement, protesteu i feu sentir la vostra veu. Hi ha moltes adreces on podeu fer-ho, però el compte de Twitter de Google –@Google– i, en concret, també el de Google Search Liason –@searchliaison– són bons llocs per on començar.
Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vicent Partal, Vilaweb
