Tweet de llengua llengua catalana de Josep Maria Virgili i Ortiga. Catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba.

En el tweet de llengua catalana d’avui direm que és bo de saber que dir “Ja ho parlarem” (referit a alguna qüestió que volem debatre amb algú) és una castellanada grossa, perquè en català es diu ‘Ja EN parlarem’.

Tweet de llengua llengua catalana de Josep Maria Virgili i Ortiga. Catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba.

Si teniu el costum de dir “De totes formes” heu de saber que no és bon català. En català podem dir ‘tanmateix’, ‘amb tot’, ‘de tota manera’, ‘això no obstant’, ‘nogensmenys’: «Plovia, tanmateix hi han volgut anar», etc.

Tweet de llengua llengua catalana de Josep Maria Virgili i Ortiga. Catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba.

Si teniu el costum de dir que una determinada beguda o algun menjar “està bo”, heu de saber que és una castellanada com una casa de pagès: en català es diu que ÉS BO.

Tweet de llengua llengua catalana de Josep Maria Virgili i Ortiga. Catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba.

El verb “escollir” és un castellanisme d’aquests que hi ha en els diccionaris. Els verbs catalans són ELEGIR (referit a persones votades o designades per a exercir un càrrec) o TRIAR, per a altres coses (triar la millor fruita).

Diu que el govern que presideix Pere Aragonès és la constatació d’una renúncia a fer servir la majoria independentista de més del 50% de vots de les eleccions del 2021

El president Carles Puigdemont ha acusat el govern d’ERC de treballar en algun aspecte en contra de la independència. Ho ha dit en la sessió plenària telemàtica que l’Assemblea de Representants del Consell de la República que s’ha fet avui.

Per Puigdemont, el govern que presideix Pere Aragonès és la constatació d’una renúncia a fer servir la majoria independentista de més del 50% de vots en les eleccions de 2021. “Aquest és un govern que avui treballa més per a la independència que abans? No, més aviat treballa menys. És més, en alguns punts sembla que treballa en contra”, ha dit.

A més, ha fet èmfasi en el fet que és un govern monocolor fet per un soci parlamentari del PSOE a Madrid, i que aquest fet limita la possibilitat de confrontació amb l’estat espanyol.

Puigdemont ha lamentat que el govern no estigui alineat amb el Consell de la República, el qual ha dit que sí que aposta per una “confrontació permanent” amb un estat que no pactarà de bones un referèndum a Catalunya. Diu que cal una estratègia compartida entre tots els actors independentistes, però ha dit que ara és pràcticament impossible. No obstant això, ha assegurat que el Consell de la República treballa per a crear les condicions per a fer-ho possible. En aquest sentit, ha dit que ja es fan reunions bilaterals amb actors independentistes.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vilaweb

La Plataforma per la Llengua ha presentat l’InformeCat, amb una cinquantena de dades sobre el català.

Un 50,9% dels catalans que són catalanoparlants considera que el fet de canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no significa cap amenaça per al futur del català. I encara més; aquesta dada creix fins al 70,4% si s’observa el conjunt de la població de Catalunya, independentment de la seva llengua habitual. En una línia similar, només un 10% dels illencs continua parlant en català quan el seu interlocutor els contesta en castellà. Són algunes de les dades recollides a l’InformeCat de la Plataforma per la Llengua, que per onzè any ha recopilat una cinquantena de dades sobre la llengua catalana. Un “termòmetre” que, segons la directora de l’entitat, Rut Carandell, permet de veure cada any l’estat del català en tot l’àmbit lingüístic.

L’InformeCat recull dades de tota mena dels àmbits sociodemogràfics, de cultura i els mitjans de comunicació, el món de l’empresa i els serveis, l’educació i la cohesió social, l’oficialitat de les llengües, la justícia i internet i les noves tecnologies. Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, alerta que les dades relatives a la submissió lingüística mostren una de les grans debilitats de la salut del català. “És una de les amenaces més fortes, un error molt important que cadascú hauria de canviar”, ha dit.

Com a dada positiva, i atesa l’emergència lingüística, ha destacat la transmissió intergeneracional del català. “Tingueu en compte que totes les dades que donem com a positives són dades que per a qualsevol llengua normalitzada serien dolentes”, ha avisat. En aquest sentit, ha destacat que el 81,9% dels catalans amb un avi catalanoparlant o més també són catalanoparlants; un percentatge que és del 78,6% a les Illes i del 62,2% al País Valencià. El percentatge creix al 92% a Catalunya, al 85,1% a les Illes i al 76,2% al País Valencià quan tres avis o quatre eren catalanoparlants. “La conclusió és que la transmissió intergeneracional és una fortalesa del català“, ha dit Escuder.

Cal tenir en compte que aquestes dades estatístiques fan referència al conjunt de la població i dibuixen una dada mitjana construïda tant per un infant els avis del qual van néixer a mitjan del segle XX, com per una persona gran amb avis nascuts a final del segle XIX.

Per a Escuder, les dades recollides aporten punts esperançadors i també d’amenaçadors per al futur de la llengua, i ha posat l’accent en la importància de fer polítiques públiques en favor del català. Per fer-ho, ha citat Joan Fuster i el seu “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. I hi ha afegit: “Atenció, perquè a vegades arribem al punt que fem política contra nosaltres”, en referència a les dades de l’InformeCat que mostren que algunes polítiques de les administracions del país no incentiven prou el català. N’és un exemple que només un llibre de cada quatre llibres que hi ha a les biblioteques públiques de Catalunya són en català. Per contra, ha reivindicat les polítiques públiques del govern d’Andorra de suport a l’ús social del català, que enguany ha dedicat 1,4 milions d’euros a la promoció del català. La dada representa un 0,3% del pressupost total, molt per sobre del 0,01% que inverteix la Generalitat de Catalunya (3 milions d’euros).

Un altre capítol en el qual l’InformeCat posa l’accent és l’àmbit de la justícia. Només el 6,9% de les sentències del 2021 a Catalunya van ser en català, la xifra més baixa d’ençà del 2001. També s’exposa que el 57,3% dels advocats de Catalunya no presenten mai cap escrit en català, i que només el 21,6% dels advocats col·legiats a Catalunya han estudiat la carrera en català. En un sentit similar, el 63,4% dels advocats catalans creu que els jutges que treballen a Catalunya haurien de saber el català. “Em fan pensar el 27% que creu que els jutges no han de saber una de les llengües oficials dels ciutadans”, ha dit Escuder, que ha recordat que el menysteniment del català a la justícia incompleix la Carta europea de les llengües minoritàries.

Interès per la llengua

En la banda positiva de l’informe, es presenten dades que mostren que els ciutadans tenen interès per la llengua catalana i neguen que hi hagi un rebuig generalitzat. El 61,7% dels residents estrangers a Catalunya vol aprendre català o millorar-ne el coneixement, i durant l’any passat les inscripcions als cursos d’hivern del Consorci per a la Normalització Lingüística van incrementar d’un 31%.

El 76% dels catalans, independentment de la seva llengua habitual, està d’acord que el català sigui l’única llengua vehicular a l’escola, un percentatge que creix al 95% entre els catalanoparlants, però baixa al 50% entre els castellanoparlants. A més, el 88% dels parlants d’altres llengües vol que l’escola sigui en català. Amb tot, a Catalunya només el 46,8% dels professors parla sempre o gairebé sempre en català als alumnes de 4t d’ESO.

En canvi, a Catalunya Nord només el 19% de la mainada rep algun ensenyament en català, ja sigui perquè són alumnes d’una escola immersiva o perquè reben alguna classe durant la setmana. El 34% dels nord-catalans parla en català quan visita el sud, tot i que només el 5,7% el parla habitualment al seu territori.

L’audiovisual i l’àmbit digital

“Al món audiovisual no anem gaire lluïts”, ha resumit Escuder, que veu l’audiovisual i l’àmbit digital com a punts clau per a fer créixer l’ús social del català entre els joves. L’informe destaca que en el catàleg de la plataforma HBO hi ha més de 400 films que disposen de doblatge en català o subtitulació però no els ofereixen pas, i que el 2019 només el 5,5% dels jugadors de videojocs a Catalunya jugaven amb títols en català. Per altra banda, el 69,1% dels catalans creu que els anuncis que s’emeten a TV3, que té la programació en català, haurien de ser només en català.

De l’àmbit digital crida l’atenció que, a Catalunya, la meitat dels joves catalanoparlants té el mòbil configurat en castellà, mentre que només el 32% de la població el té en català; i que tan sols l’1,9% de les grans marques fan servir el català a les publicacions d’Instagram. A Twitch l’ús del català ha crescut, tot i que encara és lluny de ser en una situació de normalitat, i l’abril del 2021 es va arribar a la xifra de 304 espectadors simultanis de mitjana als vídeos en directe en català.

També es destaca que de les deu aplicacions mòbils més descarregades, només n’hi ha tres que tinguin una versió completa en català: Facebook, WhatsApp i Telegram. Ara bé, cal tenir en compte que la demanda de català en l’àmbit tecnològic és alta: 1.350.000 catalans es plantejarien de canviar de sistema operatiu del telèfon mòbil si hi hagués una alternativa que els oferís un assistent de veu en català. És a dir, 925.000 catalans que fan servir Android pensarien de canviar a iPhone si Siri parlés en català, i 275.000 usuaris d’iPhone podrien canviar a Android si Google Assistant parlés en català.

Internet també és l’àmbit en què els valencians parlen més en català: un 46,8%. Amb tot, la dada baixa quan se centra en l’ús de la tecnologia en l’àmbit laboral, en què únicament el 21,7% s’expressa en català.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vilaweb

Boye denuncia al tribunal el seu espionatge mentre es tramitaven les pre-judicials i nous pronunciaments que contradiuen l’advocat general.

La defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig ha presentat al Tribunal de Luxemburg un recurs per a reobrir la fase oral de la causa sobre les pre-judicials de Pablo Llarena per saber els casos en què es poden rebutjar euroordres. Ho fa perquè d’ençà de la vista oral, que va ser el 5 d’abril d’enguany, hi ha hagut fets rellevants, alguns dels quals d’una gravetat extraordinària, que el Tribunal de Justícia de la UE hauria de tenir en compte. Un dels més importants, l’esclat de l’escàndol d’espionatge del Catalangate, que es va fer públic uns dies després i no es va poder tenir en compte en aquella vista, i que afecta directament alguns dels advocats en aquest procediment, com Gonzalo Boye mateix.

En el cas de Boye, els casos documentats per Citizen Lab en què fou espiat es van esdevenir durant la tramitació d’aquestes pre-judicials. També fou espiat Andreu Van den Eynde, advocat de Marta Rovira, també personada en aquesta causa. Però l’espionatge a Boye fins i tot ha estat reconegut pel Tribunal Suprem espanyol i pel Defensor del Poble espanyol. El seu nom apareix en la llista dels divuit espiats reconeguts pel CNI i, per tant, amb autorització del jutge del Suprem Pablo Lucas.

El telèfon de Boye fou infectat amb el programa Pegasus l’octubre del 2020, just quan, després de la pandèmia, es reprenia la tramitació del suplicatori al Parlament Europeu per a retirar la immunitat d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Aquest procediment, que havia de ser clau perquè el Suprem aconseguís d’extradir-los a Espanya, es va allargar fins al mes de març següent, quan Llarena va presentar les pre-judicials que són objecte d’aquesta causa que ara demanen de reobrir. Les autoritzacions judicials per a espiar tenen una vigència de tres mesos, i el CNI va demanar unes quantes pròrrogues (autoritzades totes pel Suprem) per a continuar espiant Boye i tenir accés a tota la seva documentació i les seves comunicacions, en plena fase de preparació d’al·legacions al TJUE sobre les pre-judicials.

Aquest és el principal argument dels exiliats perquè es reobri la vista oral. Però n’hi ha més, segons les fonts de la defensa que ha consultat VilaWeb. L’advocat general Richard de la Tour, que en el seu informe del juliol donava la raó a Llarena, va introduir qüestions que no van ser objecte de debat en aquella vista. I més encara: d’ençà de la publicació d’aquelles conclusions, hi ha hagut noves conclusions d’uns altres advocats generals que presenten arguments en un sentit oposat als de l’advocat De la Tour. Per exemple, en un cas del mes d’octubre proppassat, sobre la diferent qualificació dels drets fonamentals. De la Tour, en l’informe sobre les pre-judicials de Llarena, els diferenciava: uns d’absoluts (el dret de no rebre tortura ni tracte degradant, per exemple) i uns altres que són limitables depenent del context (el dret del jutge predeterminat per llei, com és el cas pel qual Bèlgica va denegar l’extradició de Lluís Puig). En aquestes noves conclusions s’afirma textualment que no es pot considerar que hi hagi uns drets més fonamentals que uns altres.

A més, hi ha hagut novetats destacables, com ara l’article del professor Johan Callewaert, membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que contradiu rotundament les conclusions de l’advocat general De la Tour que donaven suport a la posició de Llarena. Podeu llegir en aquest article els arguments de fons d’aquest membre del TEDH.

La gran majoria de peticions de reobertura de la fase oral són rebutjades pel TJUE, però del punt de vista d’estratègia jurídica servirà per a augmentar la pressió que tingui el tribunal a l’hora de decidir si subscriu aquelles conclusions de l’advocat general o les corregeix en la línia de la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg. Aquesta jurisprudència diu que el tribunal d’un estat al qual reclamen l’extradició d’una persona ha d’avaluar el risc individual que té aquesta persona de vulneració de drets (si així ho acredita), més enllà de l’existència de deficiències generals de l’estat de dret i del sistema judicial en l’estat que la reclama.

La sentència del TJUE ha d’arribar de manera imminent, i això podria endarrerir-ne una mica la publicació. Però en cap cas no serà més enllà del març de l’any vinent, quan venç el termini perquè el TJUE es pronunciï sobre les pre-judicials de Llarena.

Font (CC BY-NC-ND 3.0): Vilaweb

Peanut és una aplicació per a dispositius Android i Windows, creada pel radioaficionat neerlandès PA7LIM (David) i dissenyada per a tots els radioaficionats amb llicència. És molt diferent d’altres APP, ja que connecta amb les principals xarxes de DSTAR, DMR, i C4FM.

Fins fa poc, l’aplicació incloïa la sala de Catalunya anomenada “Catalan room”. Tot i que oficialment no s’ha fet públic, la sala “Catalan room” ha tancat.

D’altra banda, la conferència d’Echolink RADIOCAT, creada l’any 2015, també va tancar el 2021, (en silenci i de puntetes). Lamentem aquesta decisió, totalment errònia i desencertada, ja que això representa un retrocés més del català en l’àmbit dels radioaficionats, un col·lectiu que mai no fa res en defensa de la llengua catalana.

Altres sales similars de l’estat continuen funcionant i, en canvi, els radioaficionats catalans prefereixen destruir tot el que és català.

Discriminació lingüística per part d’un radioaficionat d’Ontinyent, membre de la junta directiva del Ràdio Club Henares.

Aquesta és la nostra sol·licitud enviada:

Sol·licito la cancel·lació i eliminació total de totes les meves dades personals de les següents pàgines web:

• Ràdio Club Henares
• DXFun Clúster
• Diploma Vèrtexs Geodèsics (DVGE)

S’està vulnerant la llei de protecció de dades personals i els meus drets, ja que hi apareix el nom i els dos cognoms.
Salutacions.

La seva resposta:
Estimado Josep,
No entiendo el idioma en el que me escribes. Igual no sabes español, pero entiendo que sí, por el texto que envías más abajo, ¿podrías remitirme el texto en el idioma oficial de España?
Gracias anticipadas.
Un saludo
(Nom, cognoms i indicatiu del radioaficionat)

La nostra resposta:
El català també és una llengua oficial.
Pots fer servir un traductor, gràcies.
Salutacions.

La seva resposta:
Lo siento sigo sin entenderte
Un saludo
(Nom, cognoms i indicatiu del radioaficionat)

La nostra resposta:
Està vulnerant els meus drets lingüístics i vulnerant la llei per discriminació lingüística.

Només demano la cancel·lació i eliminació total de totes les meves dades personals de les pàgines web citades anteriorment.

En cas que no s’atengui la meva petició, em reservo el dret d’iniciar accions legals contra vostè i la vostra associació per negar-se a eliminar les meves dades personals i discriminar-me lingüísticament. El meu advocat es posarà en contacte amb vosaltres.
Salutacions.

Plataforma per la Llengua ha publicat aquest informe anual: Les discriminacions lingüístiques el 2021.

L’any 2021 hi va haver un rècord en el nombre de discriminacions que van arribar a coneixement de Plataforma per la Llengua, amb un total de 99. En els anys anteriors, hi havia hagut una tendència de creixement continuat: havien estat 25 el 2018, 32 el 2019 i 52 el 2020. Probablement, aquest creixement (del 90,4%) s’explica sobretot per l’augment en l’ús del servei de queixes de l’entitat per part de la ciutadania, lligat al gran creixement en la projecció pública de l’entitat. Alhora, és possible que hi hagi hagut un augment en la consciència i la militància lingüística de la població catalanoparlant, atès que el problema de la convergència lingüística al castellà és més present que mai en el debat politicosocial.

Com en els anys anteriors, Catalunya va acumular la gran majoria de les discriminacions lingüístiques que van arribar a coneixement de l’entitat. Concretament, 75 de les 99 discriminacions del 2021 es van produir a l’antic Principat. Aquesta circumstància pot tenir diverses explicacions, però totes tenen relació amb la històrica disgregació dels territoris catalanoparlants, la manca d’unitat política que ha conduït a realitats socials, culturals i ideològiques ben diverses. Per una banda, la mateixa disgregació ha dificultat la conformació de moviments, projectes i iniciatives compartits; això encara avui afecta Plataforma per la Llengua, nascuda a Barcelona i que acumula la gran majoria d’associats a Catalunya. Per altra banda, a Catalunya s’ha conformat històricament un moviment nacional alternatiu a l’espanyol, un moviment que ha arrelat amb força entre la població i que té una capacitat de resistència elevada en l’imaginari supremacista castellà. Això fa que, probablement, les actituds de manteniment de la llengua i de no convergència cap al castellà hi siguin més freqüents i, per tant, també hi hagi més discriminacions.

També com en els anys anteriors, l’Administració General de l’Estat ha estat l’administració que més discriminacions ha generat, concretament 49 de les 99 (49,5%). Això ve causat per la redacció discriminatòria de les lleis estatals de funció pública: per bé que tots els treballadors tenen l’obligació de garantir que els ciutadans rebran l’atenció en la llengua oficial de llur preferència, i per bé que les institucions i els òrgans administratius s’han d’organitzar de manera que aquest dret quedi garantit, la pràctica totalitat dels treballadors estatals estan exempts d’un requisit de conèixer el català. Aquesta manca d’obligatorietat crea impediments seriosos als ciutadans que volen exercir el dret de comunicar-s’hi en català i facilita que els treballadors els exigeixin il·legalment passar-se al castellà.

Amb tot, percentualment, el pes de l’administració estatal en la generació de discriminacions va reduir-se de manera significativa, a conseqüència del gran augment de denúncies per casos de discriminacions en la sanitat pública, que és gairebé sempre de competència autonòmica. L’any 2021, 38 de les 99 discriminacions van ser autonòmiques (21 més que el 2020, un 123,5% més). D’aquestes, 37 es van perpetrar en l’àmbit sanitari. Aquesta explosió en aquest sector pot tenir a veure amb un augment de la consciència lingüística en els pacients, però probablement també es pot vincular al relaxament en l’exigència del requisit de coneixement del català per part de l’administració i a la presència cada cop més gran de professionals no formats a Catalunya (vegeu l’apartat d’activitat col·legial de l’Informe anual 2021 del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona).

Per àmbits específics, el de la salut va ser, amb diferència, l’àmbit en què es van produir més discriminacions, 39 de 99 (el 39,4%). En segon lloc, van quedar els cossos policials, pràcticament sempre estatals, amb 18 casos (el 18,2%). Els jutjats i registres, un àmbit tradicionalment molt generador de discriminacions, van tenir un paper discret, amb tan sols 5 (el 5,1%), en consonància amb una tendència a la baixa en els darrers anys. Això indica que possiblement s’ha fet un esforç per evitar les discriminacions lingüístiques en aquest sector, per bé que el judicial continua essent un poder molt castellanitzat, en part pel redactat de les lleis (les parts i els testimonis poden expressar-se en català allà on és oficial, però el procediment s’ha de fer en castellà si una part ho reclama) i en part per la composició de la judicatura i del funcionariat judicial.

Els casos de discriminació, reflex d’un problema estructural

Les discriminacions a individus catalanoparlants no són, en general, casos aïllats, fruit de caràcters particulars i d’una xenofòbia merament instintiva. En general, els discriminadors justifiquen la seva actitud amb expressions que, repetides una vegada i una altra, reflecteixen una ideologia antiigualitària i supremacista. Aquesta ideologia no és altra que el nacionalisme espanyol, un ideari molt vinculat des de la seva aparició a les estructures de l’Estat i, en l’actualitat, molt difós entre la població, especialment entre el grup lingüístic dominant, amb independència de l’afiliació política concreta de cadascú.

El nacionalisme espanyol tracta el castellà, llengua tradicional d’una part del territori estatal i habitual d’una part de la població, de manera privilegiada, perquè li atribueix uns elements inherentment diferents i superiors a la resta d’idiomes de l’Estat. Al nucli del supremacisme castellà es troba la idea que el castellà és la llengua “comuna” de tots els ciutadans de l’Estat, que és supraregional, nacional, que té unes funcions comunicatives i simbòliques diferents de la resta i que, en conseqüència, mereix un reconeixement oficial diferenciat i més exaltat. Aquesta concepció discriminatòria de les diferents llengües, basada en mites i en el revisionisme històric, inspira el redactat de les normes jurídiques vigents. La Constitució espanyola fa del castellà la llengua oficial del conjunt estatal i en reconeix el dret d’ús arreu, mentre que les altres llengües només poden ser oficials i només poden tenir protecció als territoris on s’han parlat tradicionalment, si ho estableix un estatut d’autonomia. A més, la Constitució espanyola imposa a tots els ciutadans el deure de conèixer el castellà, que a la pràctica vol dir que els parlants familiars d’altres llengües tenen una obligació addicional d’adaptació a les necessitats comunicatives del grup privilegiat.

El redactat constitucional discriminatori serveix de justificació per a la decisió de les institucions generals espanyoles de requerir als funcionaris estatals únicament el coneixement del castellà. Encara que la legislació específica proclama el dret de fer servir el català allà on és oficial, l’absència d’un requisit de coneixement obstaculitza l’exercici d’aquest dret. A més, molts funcionaris comparteixen la visió supremacista que inspira el redactat constitucional i van fins i tot més enllà d’aquest redactat, potser de manera més coherent, quan tracten amb catalanoparlants: per bé que els ciutadans tenen dret d’expressar-se en català allà on és oficial, els treballadors supremacistes reclamen que s’expressin en la “llengua comuna”, o “d’Espanya”, o “de tots els territoris”. Moltes de les discriminacions són justificades pels perpetradors amb expressions que reflecteixen aquesta idea: “el castellano es la lengua de España”, “estamos en el Reino de España”, “cuando te lo hayas renovado verás donde vives, en el Reino de ESPAÑA”, “yo soy gallego, si no habla en castellano no le busco nada. ¡Y váyase a la mierda!”, “Soy de Asturias, no la entiendo”, etc. El català, per bé que sobre el paper és igual d’oficial que el castellà allà on gaudeix d’aquest reconeixement, és relegat a una categoria subalterna, sovint amb l’etiqueta de “cooficial”, com si es tractés d’un rang inferior al de llengua oficial, i com si la doble oficialitat no comportés igualtat, sinó jerarquia: “Estudia un poco, el catalán es lengua cooficial”, “no soy traductor, esto es una comunidad bilingüe y no sois catalanes aquí”.

L’actitud d’aquests funcionaris, facilitada pel redactat de les lleis i promoguda per la ideologia dominant, contrasta vivament amb el funcionament de les administracions de les democràcies plurilingües igualitàries. En països com el Canadà, Bèlgica i Suïssa, les diverses llengües patrimonials, tradicionals, no migrades, són igualment oficials al conjunt de l’Estat i a l’Administració General, i gaudeixen de l’oficialitat exclusiva als seus territoris respectius: cantons, províncies, comunitats o municipis. Els criteris de personalitat i territorialitat s’apliquen amb paràmetres igualitaris, sense jerarquies, i no es reconeix en cap d’aquests idiomes una preeminència o una qualitat diferenciada. En aquests sistemes, els funcionaris han de saber la llengua del territori en què treballen, i les actituds recollides en els reports de Plataforma per la Llengua són impensables.

Font: Plataforma per la Llengua